L’arribada de la covid-19 a començament del 2020, ens ha canviat la vida de dalt abaix. Des d’aleshores ençà molta de gent ha estat afectada per aquesta malaltia. Qualcuns de forma molt lleu, fins i tot asintomàtica, altres de forma més greu, que els va dur a haver d’ingressar a l’hospital o a la UCI, o ,fins i tot, n’hi ha ahgut que no ho han pogut superar.
Els mitjans de comuniciació ens bombardegen diàriament amb les xifres oficials, quants de contagiats, quants d’hospitalitzats, quants d’ingressats a les UCI, quants de finats, quants de vacunats, quants donats d’alta, … Però darrera cadascuna d’aquestes xifres fredes hi ha una història personal. Des de Ressò hen volgut parlar amb alguns dels nostres veïns que han patit i superat aquesta malaltia perquè compartesquin amb nosaltres aquesta història, la seva. I ho hem fet a través d’una petita enquesta formada per les preguntes següents:
1) Saps quan i com et vares infectar?
2) Quins símptomes vares patir?
3) Com ho vares superar?
4) Vares passar pena de no infectar els teus amics i familiars?
5) Quines recomanacions faries a una persona que aplega la malaltia?
6) Qualque anècdota per afegir?
A continuació teniu el testimoni de vuit campaners i saliners.
Aina Lladó Pascual
1) Divendres 28 de novembre de 2020 a un bar.
2) Pèrdua de gust i olfacte, cansament i fatiga.
3) Sense tractament, només deixant passar els dies.
4) Sí, molta.
5) Que estigui tranquil·la, mengi bé, begui molt aigua i vagi vigilant la seva evolució.
6) Cap. Va ser bastant lleu i avorrit de passar.
Gregori Lladó Picornell
1) Dins l’octubre del 2020. Ens vàrem infectar tota la família.
2) Cansament, perdua de l’olfacte i del gust.
3) Descansant.
4) Sí, vaig estar confinat a casa durant tres setmanes.
5) Estar confinat a casa.
6) No.
Miquel Ramis Roser
1) No.
2) Febre constant, mal de coll i malestar general.
3) Anant a l’hospital, quedant-hi ingressat 15 dies, i després 15 dies més aïllat a la meva habitació.
4) Sí.
5) Que no surti ni tengui contacte amb altra gent fins que hagi superat la covid.
6) No.
Magdalena Rigo Vidal
1) Dia vint-i-quatre de desembre ja vaig començar a no estar bé. Varen venir els meus fills i nets per fer una xocolatada horabaixa i el vespre, cadascú a ca seva. Però no tenc ni idea de com em vaig infectar, perquè jo, des que va començar la pandèmia, sempre feia el mateix recorregut, cuidava les netes, anava a visitar la tia que viu a dues passes de ca meva i un pic per setmana cuidava sa padrina jove de Llucmajor. Els fills i nets venien i anaven amb respecte.
2) Primer de tot la febre, un poc de tossina i sobretot un malestar general tan gros que no tenia força ni per menjar, ni per anar al bany. Estava tirada al sofà i estones al llit. Estava acabada, no sabia què em passava.
3) Els primers dies d’haver donat positiu estava, o estàvem, perquè el meu home també va ser positiu, dins ca nostra, amb contacte telefònic amb els metges, que m’aconsellaven beure molt i prendre paracetamol. Dia cinc de gener la meva filla que viu a Palma em va telefonar i em va dir: «no em diguis que estàs bé! Ara ve el 061 i us durà a l’hospital, no podeu està més així» I us assegur que, vist en perspectiva, va se la meva salvació. Vàrem entrar a urgències de Manacor. De tot d’una, amb el meu home, estàvem un devora l’altre, però amb menys de cinc minuts, ens agafàrem la mà, ens diguérem adéu i ens varen separar. I fins passats dos mesos no ens vàrem tornar a veure i ja no me’n record de res.
Quan vaig començar a obrir els ulls estava entubada, màquines endollades, però no tot era això, sinó que jo em posava tan nerviosa que enlloc d’anar endavant tornava endarrera. En un dels moments més crítics que vaig passar el meu cardiòleg va ser el Dr. Guillem Ramon Caldentey Adrover, que em va fer una traqueotomia.
Aquesta estada de trenta-cinc dies dins l’UCI va ser molt dura per la meva família. Jo només m’adonava de les coses quan provaven de desperar-me. Una vegada desperta, no podia xerrar. Em varen donar una pissarra per a que me pugués comunicar, però no sabia escriure, amb tot el que jo he escrit! Tenia fluixedat a les cames i molt cansada d’estar dins el llit. La meva força per superar tota aquesta tupada que te’n dus era pensar que volia viure pels meus tres nets i no fer patir als meus fills i família.
4) Jo dins l’UCI no sabia res, però el meu fill i nora també varen passar la covid-19, i també la meva filla i gendre, però per sort a ca seva i de forma lleu. La meva tia de 94 anys també la va aplegar i la va superar a ca seva. Els meus amics, per sort, no.
5) Aquesta malaltia és molt forta. Jo recomanaria que quan tenguin símptomes vagin a l’hospital. És allà on més us poden ajudar i guarir. I heu de pensar que el virus no s’ha acabat. Jo encara tenc por.
6) Les anècdotes són moltes. I a més d’anècdotes, són somnis súper durs. Et passen tantes coses pel cap que encara ara no m’atur de pensar-hi i em lleven el dormir. És dur, de ver. Tenc unes històries que contar sense ser res ver que no cabria a la revista.
Ja que m’heu oferit aquesta oportunitat vull recalcar que a l’hospital de Manacor m’han tractada més que bé, dins l’UCI, a la planta de la covid-19, a la planta 4a. Crec que a moments he estat pesada, perquè som nerviosa i no em podia ijmaginar no poder caminar, però també m’han dit que per la meva fortalesa he superat tot això tan fort.
Agrair a en Joan Polsera, perquè es va convertir en el portantveu per comunicar a la meva família tot allò que passava dins l’UCI, a les infermeres per tenir-me tant d’esment, a tots els metges per tant bé com em varen atendre, al fisioterapeuta, que em va ensenyar a caminar una altra vegada, al cardiòleg, el Dr. Guillem Ramon Caldentey, per donar-me una tranquilitat immensa. Record que era a l’UCI, mig desperta. Hi havia la meva filla amb jo i va passar ell i em va dir: «avui tenc guàrdia tota la nit, seré aquí» i aquesta nit vaig dormir beníssim. A La Dra. Maria Cerdà Moncades, de pneumologia, per atendre’m tan bé. I ara a les revisions, que han estat moltes, m’han atès tots dos i els vull donar les gràcies de tot cor. Al fisio, que ha vengut a ca nostra durant dos mesos, en Miquel Àngel, enviat de Sant Joan de Déu, també gràcies. A la meva veïnada Sebastiana, per la paciència d’ajudar-me a caminar i per fer-me companyia.
Passats uns dies a la 4a planta, em volien enviar a Sant Joan de Déu per acabar de recuperar-me, però jo demanava anar a ca nostra. Volia venir a Campos, ennyorava ca nostra i els meus. Em varen rebre els veïnats, la família, els nets amb una pancarta, flors, regals. Tot organitzat per na Bàrbara, la meva nora i na Margalida, la meva filla. Vaig quedar espantada!
Passat un temps a ca nostra vaig saber que el meu veïnat, en Jaume Nicolau, i d’altres campaners se n’havien anat pel maleït coronavirus. Em va saber molt de greu i record amb pena tots els que s’han mort.
Puc donar tantes gràcies a molta gent que s’ha preocuipat per mi. Els agraesc de veres tot allò que han fet, sobretot a la família.
Recoman respecte i tenir coneixement en tot. Us assegur que és dur passar aquesta malaltia. La meva paraula és «som aquí» i molta de gent em diu «has ressucitat», i amb això em qued. Però alerta, que aquest virua no ha acabat!
Manuel Pascual Pérez
1) Em vaig infectar la setmana del 15 de març del 2021.
No puc dir cert com em vaig infectar, ja que és impossible saber qui, on o com has pogut agafar aquest virus, però crec que va ser a les oficines de la meva empresa
2) Durant la setmana del 15 de març no vaig tenir cap símptoma apreciable, però el dissabte dia 20 de març vaig tenir febre, fins arribar als 38º. Aquell dia també em vaig sentir molt cansat, amb dolors musculars per tot el cos i mal als lumbars. Tenia com un constipat que no acabava de ser-ho, parlava de nas, però no tenia moc … això si, tenia tossina seca. Dia 21 de març pareixia un home nou, no tenia febre ni mal als lumbars, només em quedava el constipat estrany, la tossina i dolors musculars generals
3) Mantenint-me aïllat a la meva habitació, prenent paracetamol quan ho necessitava i bevent molta d’aigua … i amb molta paciència.
4) Per descomptat, és el primer que penses … ningú vol ser el focus d’un contagi col·lectiu. Tot d’una que vaig notar que tenia febre i no em trobava bé vaig prendre les mesures correctes: fer-me una prova d’antígens per saber si era positiu i quan m’ho van diagnosticar em vaig aïllar i vaig telefonar a l’Infocovid per a que ells marquessin les pautes a seguir.
5) Que es posi tranquil·la i que es deixi portar pels sanitaris, que són els entesos en la matèria i els que saben com actuar en cada cas. No tots els casos de la covid-19 són iguals, n’hi ha de més greus i de menys.
6) No tinc anècdotes al respecte que contar.
Miquel Fernández Vilar
1) Em vaig infectar dos dies abans de les vacances de Pasqua, ja que un company de pis el va agafar del seu pare i m’ho va passar a mi.
2) Vaig tenir pocs símptomes, un poc de mal estar general i pèrdua de gust i olfacte durant uns dies.
3) Fent la quarantena corresponent sense prendre cap tipus de medicament.
4) No, ja que no havia vist a la meva a família després de contagiar-me, la qual cosa feia que jo no pogués contagiar-la.
5) Sobretot tranquil·litat i paciència.
6) El primer dia que no sentia ni gust i olfacte em vaig preocupar un poc, perquè pens que és uns dels símptomes més fotuts si t’agrada el menjar fort de gust.
Maria Coll Mulet
1) Quan? Pens que va ser a final de febrer. Com? No ho sé cert, ja que l’únic lloc diferent del nostre dia a dia que vàrem visitar va ser la ciutat romana de Pol·lèntia i, pot ser, va ser aquí. Tampoc he sabut si en aquest lloc hi va haver més casos. Tant a la feina de la meva parella com a la meva no hi va haver més infectats i a l’escola dels nins tampoc.
2) Cansament i falta de gust i olfacte.
3) Primer, vaig haver d’estar uns dies aïllada dins l’habitació perquè encara no teníem els resultats de les proves de la meva família. Aquests dies estava cansada i vaig dormir. També vaig llegir, era el que em feia sentir millor. Després, quan sabérem que la meva parella i els nins també estaven contagiats, ja vàrem poder estar tots quatre junts i va ser més bo de dur. El fet de viure a foravila ens ha ajudat molt. Estàvem el màxim temps possible a fora. També s’ha de dir que, afortunadament, els nins estaven perfecte i tenien ganes de jugar i fer coses. Ells ens ajudaren a seguir i a no pensar de més.
4) Molta! Vaig ser la primera de la família que vaig tenir símptomes i la primera a ser positiu. El temps d’espera dels resultats dels meus contactes estrets va ser mal de passar. A part de nosaltres quatre, hi hagué una altra familiar contagiada. El fet de ser major i viure sola em va fer passar bastant pena.
5) Que estigui tan tranquil·la com sigui possible. Si es troba malament, que descansi. Si està bé, que faci aquelles coses que li agraden i la distreuen (llegir, escoltar música, pintar…). Que pensi que té un temps perfecte per fer allò que li agrada (sempre que sigui dins la casa, és clar).
6) Sí! Tot el que vaig arribar a ensumar per veure si sentia olor i l’alegria que vaig tenir quan, un matí, vaig sentir un poc d’olor de cafè. També, el difícil o estrany que és fer el menjar sense olorar ni poder-lo tastar.
Afegiria altra anècdota: quan els familiars, que no estaven confinats, ens duen la compra i la deixaven al portell de casa. Els nins només desitjaven obrir les capses per veure què hi havia. Era tot un esdeveniment!
Aquesta aventura ens ha ensenyat a veure i a valorar més les petites coses!
Jaume Mesquida Galmés
1) No n’estic cert, però crec que ho vaig agafar un dia que vaig anar a Manacor a renovar-me el carnet d’identitat amb un amic de Campos. Vàrem anar a un bar. Ho vaig investigar i allà no hi va haver cap infectat. Però el meu amic, un parell de dies després ho va tenir, i jo un poc més tard.
2) Estic a veïnat d’una apotecaria. Una al·lota que hi fa feina va reparar que no estava bé i em va dir «Jaume, fa un parell de dies que no ets el mateix, dus les ombres mortes». Va avisar i, com que jo som asmàtic i, per tant, de risc, varen venir dos infermers a ca nostra a fer-me la prova. L’endemà em varen dir que havia donat positiu i, per la meva condició delicada, em varen dur a l’Hospital de Manacor, on vaig estar un dia a boxes i deu dies a planta. Vuit dies després d’ingressat varen veure que tenia anticossos, però no em varen donar d’alta, ja que el fet d’haver patit dues pneumònies, ser asmàtic i de trobar-me molt dèbil, aconsellaven que estigués sota vigilància. Així que em varen traslladar a l’Hospital de Llevant, on hi vaig estar dotze dies més, convalescent. Vaig tornar a ca nostra, però em trobava molt fluix. Tenia dificultats per caminar. Per anar al bany havia de menester els caminadors. Quan m’aixecava i em volia posar les sabatilles de davall el llit em pareixia que estaven a un metre de distància!
3) Ho vaig superar descansant molt. Dos dies després de sortir de l’Hospital de Llevant vaig anar al pneumòleg i em va trobar bé, malgrat la fluixedat. A poc a poc he anat millorant. Ara encara em pos oxigen durant dues hores cada dia.
Som escultor i el metge em va dir que no fes servir la màquina de disc, que no em convé alenar-ne la pols, així que quan necessit fer qualque tall he de demanar ajuda a qualcú.
4) No he passat pena perquè visc tot sol. La família s’ha portat molt bé amb mi.
5) Que tenguin coratge. Ningú la cerca en aquesta malaltia. És ella que ve.
6) No. He fet vida bastant normal. El que sí que vull dir és que la gent de ses Salines s’ha preocupat molt per mi, han quedat molt bé amb mi.
