ENTREVISTA A SOR FRANCISCA GAYÀ MAS EN ELS SEUS 50 ANYS DE MONJA
A continuació teniu l’entrevista que el gener del 2018 Antònia Sitjar va fer a Sor Francisca Gayà “Perdiu”. La reproduïm perquè aquests dies s’ha celebrat els seus 50 anys de monja i perquè tothom la pugui conèixer millor a través de les seves paraules.
Ressò.- Quan vàreu sentir la vocació i per què vàreu triar aquesta congregació?
Sor Francisca.-Devers els devuit o denou anys vaig sentir la vocació, però jo no volia ser monja de cap de les maneres. Però amb el temps hi vas pensant un pic i un altre, vas parlant amb persones, escoltes Déu i, al final em vaig decidir. Però he de dir que em va costar moltíssim donar la passa, perquè no saps on vas i a mi el desconegut em fa respecte. Te tires sense saber on i és la fe la que t’aguanta. A ca nostra, la notícia va ser molt ben rebuda perquè vénc d’una família molt religiosa tant per part de pare com de mare, era jo que tenia por.
R- Qui va oficiar la vostra professió i què en recordau d’aquell dia?
Va ser a l’Olivera i l’oficiant fou don Toni Fullana. El record com un dia guapo, però a la vegada desconcertant, com una caiguda al buit, però el Senyor no te falla. Ara, quan mir darrere, sé que no em vaig equivocar.
R.- Què representen els vots perpetus amb els quals vos comprometeu de per vida a Déu?
Per a mi representen seguretat. Els nostres vots són: castedat, renunciam a casar-nos; pobresa, no tenim res nostre; i obediència, tenim uns superiors que en nom de Déu ens guien.
R.-Com és la vida d’una monja? O com és el dia a dia vostre? Molta gent pensa que és resar i cuidar l’hortet…
Jo puc contar com és la meva. Aquí ens ajudam molt unes a les altres, especialment ajudam les persones malaltes que són tres i també dedic tot el temps que puc a la parròquia, tant a la neteja com a la catequesi als petits, particip també a les assemblees familiars.
Per a la gent que no ho sàpiga, les assemblees familiars les feim a casa d’una família on treballam un tema. En el nostre grup som 15 o 16 persones i la veritat és que ens ho passam molt bé
La neteja la feim els dijous de 3 a 4 de l’horabaixa i toca un pic cada dos mesos ja que som vuit grups.
Faig de tot, menys cuidar l’hortet. El dies normals són així: Ens aixecam i anam a la capella a fer Laudes a la Mare de Déu i a sor Maria Rafela, seguidament tenim temps per a l’oració personal. Llavors berenam i anam a les nostres feines. Les primeres que feim és anar a servir les tres monges malaltes, les rentam, les aixecam i llavors feim les feines que ens surten: anar a fer net l’església cada setmana (jo som coordinadora dels vuit grups de neteja que tenim i aprofitaré per demanar reforços que ens vénguin a ajudar), si em toca fer el dinar o qualque feina lligada amb la parròquia. Llavors a l’horabaixa tornam fer pregària de vespres, tornam anar a les malaltes, anam als funerals o misses, també a fer catequesi o les distintes reunions que feim els vespres (de la parròquia, de catequesi, del consell parroquial). Fer catequesi m’encanta, jo tenc els nins de vuit-nou anys i pas molt de gust. A més, seguesc les passes de Sor Maria Rafela que consider que va ser la catequista número 1 i és una manera de seguir el seu camí. La nostra congregació és molt parroquial, la nostra fundadora deia que havíem de ser el braç dret del rector, és a dir, que l’església i el convent hauria de ser tot u.
R.- Vos sentiu valorades?
Elles no ho sé, jo… qualque vegada sí i qualque vegada, no. Però no faig res per ser-ho, ho faig perquè trob que ho he de fer: servir sense fer renou, aquest és el meu lema.
R.- Quantes monges sou en total?
Som 9, començarem per les majors: Sor Isabel Planisi (de 101 anys), Sor Francisca Miró, Sor Margalida Miralles, Sor Maria Cifre, Sor Estefania Iriarte, Sor Maria Bibiloni, Sor Aina Nadal, Sor Jerònia Sampol i jo. La més jove està al voltant dels 70 anys.
R.- A quants llocs heu estat i què en destacaríeu de cada un d’ells? Per què vos canvien contínuament d’un lloc a un altre? Ho demanau?
Després de fer-me monja vaig anar a Jesús Maria on anàvem totes per fer el juniorat. Allà al mateix temps que estudiava, feia escola i estava amb les pensionistes. Llavors vaig venir a Campos, després al Migjorn Gran (Menorca) quatre anys, llavors a Santa Llucia durant denou anys que també em va agradar moltíssim perquè vaig conèixer gent de tot el món ja que allà hi ha seixanta habitacions d’hospedatge, llavors un any a s’Olivera a cuidar una malalta i finalment cap a Campos
Per tot on he estat m’ha agradat, jo no compar mai. I sobre per què ens canvien d’un lloc a un altre, no ho sé.
R.- Què heu enyorat de la vida fora del convent?
És ver que a ca nostra em trobava molt bé, però com que dins el Convent també hi he estat, no m’he enyorat de res. A més, sempre que els meus pares m’han necessitat he pogut venir, no hi ha hagut cap impediment.
R.- Què és el més difícil de viure en comunitat?
Segurament acceptar les persones tal com són, tant les de dedins com les de defora, perquè no sols tractam les del convent… Tots som diferents, però quan hi ha comprensió i amor, tot se supera. Si hi ha hagut res mai que no m’hagi agradat, m’ho menj, però som incapaç de contestar malament, l’amor que ens tenim és més gran que qualsevol malentès.
R.- Com a monja, dedicau molt de temps a l’oració. En un món com el que vivim, quin sentit té l’oració?
Mira, et contaré una anècdota. Vàrem anar a la professió d’una monja de clausura amb la coral de Campos i quan vàrem sortir una persona em va dir: “a la teva vida l’entenc, però la de les monges tancades, gens ni una mica”. Jo li vaig contestar: “per ventura si hi ha qualque cosa que ens va bé, ho devem en aquestes dones”. Això és el que jo pens, l’oració sempre dóna fruit, per ventura no el que nosaltres voldríem, però sí el que Déu vol.
R.- Després dels vots fets, no heu pensat qualque vegada d’abandonar el convent? Heu tengut qualque crisi?
No, mai. De vegades, tots tenim qualque crisi i jo no som diferent, però mai tan gran com per abandonar-lo. A més, sempre que he tengut moments difícils he trobat persones que m’han ajudat dins la mateixa congregació.
R.- Pareix que amb l’arribada del Papa Francesc hi ha alguns canvis, com a mínim s’ha manifestat davant la corrupció que assola a tants i tants mandataris… ben igual que ha dit que no serveix de res que els grans empresaris ajudin l’església si després no tracten amb justícia els treballadors…
El Papa veu el que està passant i diu el que ha de dir.
R.- Igualment ha dit que són censurables els pastors que no estan pendents de les ovelles, d’aquells que viuen en palaus i es fan anomenar monsenyors… No és aquest el vertader missatge de Jesús?
Efectivament, aquest és el vertader missatge i pens que el Papa Francesc ho ha sabut transmetre. Ha estat com una onada d’aire fresc i de veritat. Ha assenyalat que “hem de fer olor d’ovella”.
R.- A què atribuïu la manca de vocacions tant de capellans com de monges?
A la falta de compromís, sobre tot. Però també a l’egoisme general que ens envolta, si nosaltres estam bé, per què ens hem de desincomodar? És un tema que afecta a tots els àmbits, especialment a Europa. No tant a Sud-Amèrica i a Àfrica, que sí que encara hi ha vocacions, però també he de dir que no és segur que vénguin cap aquí, ni si vénen si sabran adaptar-se. Per tant, haurem de veure com es pot solucionar aquest problema, jo no veuria malament que hi hagués seglars casats.
R.- Potser és necessari que estigueu més en contacte amb les xarxes socials per donar a conèixer el vostre missatge a la gent més jove…
Es fa tot això… De fet, són molts els que treballen a aquest nivell especialment a les grans ciutats. Nosaltres aquí, no tenim temps de tot.
R.- Què trobau que aportau des de la vostra comunitat al món real?
Pregària, acompanyament. Som com el llevat dins la pasta; no es veu, però hi som.
|
Curiositats per conèixer-la millor |
. Qualque sobrenom com a religiosa? Sor Francisca de la Mare de Déu de Sant Salvador. Tenc aquest perquè a Campos sempre hem tengut molta tirada a la muntanya de Sant Salvador i em va agradar. De totes maneres, no m’ho han dit mai, em diuen més Sor Francisca Perdiu o Sor Perdiu. I a Menorca em deien Sor Ràpida.
. La seva cita evangèlica preferida és…”Beneïu, no jutgeu” i “Fes bé, sense fer renou”
. Ser monja missionera del Sagrat Cor significa… Quan havia d’entrar no vaig tenir cap dubte de quina congregació havia d’anar. Jo anava a catequesi a sant Blai amb les monges franciscanes, però em vaig decantar per aquesta. Per què? Més que res, Déu ho sap. El nostre carisma és obert, hi cap tot i per aquesta amplitud de carisma de manifestar l’amor de Déu a les persones.
. Un record de la seva infància: Un de tants, era que a l’estiu ma mare s’asseia enmig del pati del nostre hort i jugàvem els meus dos germans i jo a conillons. Ella dirigia i nosaltres ens amagàvem.
. Un lloc per perdre-s’hi: No en tenc cap en concret.
. El nom d’un mestre o mestra que hagi deixat petjada en la seva vida i per què? Sor Rita i sor Francisca Rosselló. Sor Rita perquè jo era molt ploradora i ella sempre em consolava. Sor Francisca perquè ens va ensenyar a cantar sense fer portandos, i perquè ens teníem mútuament molta confiança.
. La gent necessita… Mirar les coses positives dels altres, ens entretenim amb beneitures i jutjam massa aviat. Jo crec que les persones són com icebergs, que només veim la part de dalt i allò que realment és important és el que està amagat i no veim i per això no podem jutjar.
. Un ritual comunitari que li agradi especialment: els resos del dematí de les 7 i mitja i l’Eucaristia.
. Una pel.lícula: Qué bello es vivir!
. Una cançó: Al vent i Poble de Campos.
. La seva oració preferida: El Pare Nostre i la jaculatòria Sagrat Cor de Jesús amb vós confii.
. Un llibre: La Bíblia.
. Si estigués en les seves mans canviar el món començaria per….respectar.
. La seva consigna de vida: Servir i estimar.
. El que ha après en aquests 50 anys de consagració resumits en una sola frase seria… Servir
. Un valor: La sinceritat, l’honradesa i mostrar-se tal com és la gent.
. Un antivalor: l’egoisme, l’orgull.
. Quin defecte teniu: Som massa ràpida, i de vegades he de rebobinar.
. El moment o època més feliç de la seva vida: A ca nostra de petita vaig ser molt feliç, i a cada lloc on he estat després de ser monja, també.
. Com li agradaria que la recordassin: Com una persona molt natural que fa cas a tothom, sense fer diferències. I sobretot, com una persona compromesa.
Moltíssimes gràcies pel temps que ens heu dedicat. I enhorabona per aquest aniversari.
Antònia Sitjar
