Un quadre singular, pel seu tractament i el seu caire actual, sia, tal vegada, Tatoo (2014). També dins la mateixa temàtica just ara tractada, gaudim d’un tors de dona, en aquest cas, vestit amb una camiseta negra, sense mànigues, i amb les retranques dels sostenidors del mateix color, sobre la pell daurada i lluenta pel sol d’un estiu que ja ha marxat. El motiu principal de la tela, com el seu títol indica, és un tatuatge, que va del colze fins a l’espatlla, on amb la punta dels dits de la mà esquerra frega la galta, lluminosa i jove, d’una al·lota que recull els seus cabells, amb l’altra mà, i amb un braç que no veim, però intuïm, perquè la perspectiva de la figura, ens amaga aquella extremitat, potser, perquè l’artista vol donar protagonisme a l’altra -a la tatuada-, i ignorant la existència i la presència de la que el nostre esguard no visualitza. Una balança, en definitiva, d’equilibris i de sensibilitat i de dubtes, de quimeres, perquè l’escena ens convida a preguntar-nos, amb la protagonista, quins són els pensaments i els sentiments que acaricien la sang que rega tota vida. La vida, d’aquesa noia tatuada. I també, la nostra.
